jueves, 15 de marzo de 2012

NARRATIVA EN BENASQUÉS (Néu Polbina 2004)


EL BORDEGOT

Pilón yère un bordegot dolén a mès no podé. Fillo de un Guardia Sibil, mos llebabe de cabesa a tots els chicóts de Benás.Le fèbe tan poco goy estudiá que tot el día estabe pensán en fè trastades, l´ una derrè de l´ altra y cada begada mès grans.Istes son algunes de les moltes maldáts que bem fè la mainada de Benás cuan Pilón anabe a l´ escuela.

Un día, ta la primabéra, Pilón caminabe pels Escuadros perque s´ hèbe escapáu de l´ escuela. Se ba pará serca de un freixe, miránse com un ixáme d´abèlles rebolotiabe al rededó d´ una rama y totes se quedaben penchades formán un carraso ta pasá la nit, No se le ba ocurrí otra còsa que pillá un tocho y enpénre a garrotades el ixáme d´ abèlles. Coma lloques se  ban llebantá y se ban tirá contra Pilón foténle sens de picotasos. Pilón, mol espantáu, ba fúire ta casa pllorán y sin sábre mol be lo que hèbe pasáu. La cabesa se le ba posá mol unfllada y mès d´ una semana el ban tínre que  está curán a casa sin bínre a l´ escuela.

Otro día Pilón mos ba conbensé als chicóts mès grans de Benás ta que anasen dan éll hasta la Còba de San Romá. Ixa còba ye chusto ensima del miradó que yei puyán ta Sarllè.
Se contabe que ixa còba yère mol fonda y que arribabe hasta Benás y hasta dichós del Castiello. Algúns diben que mès d´ una begada hèben desapareseu pernílls y chorisos de bodegues de Benás y que u hèben fèto chen de Sarllè que baixaben per ixa còba.
Ben puyá hasta la còba derrè de Pilón, que fèbe de cabesilla coma siempre. L´ entrada a la còba ye mol estreta pero deseguida se fa mol gran y el solèro ye pencháu, perque la còba baixe ta baixo mol aprisa.
Pilón anabe debán de tots y procuraben baixá mol poc a poc, ta no esllisarnamos. No habrién entráu mès de sies u sèt metros cuan Pilón se ba pará en seco, coma si s´ hèse quedáu petrificáu. A lo mès fondo de la còba se bedeben dos llumenetes que se bochaben, coma si fuesen dos güélls. Els qu´ anaben mès ta derrè, que yèren els que mès po teniben, ban comensá a chillá y tots ben fúire cara ta fòra aprisa coma el fret.
Estaben a fòra discutín lo que hèben bisto y si mos atrebiben a tornaye a entrá u yère milló dixagüe está. Estaben en ixes cuan ben sentí coma unes campanilles que cada begada se escultaben milló, còma si algo estase sallín de la còba. La po tornabe a fèmos tremolá a tots, perque pensaben que tálmente podebe sállre una culebra, un demonio, una encantaria u bète a sábre que.
Poco dispués ba sállre de la còba una crába que portabe una esquelleta penchada a la canáula. Tots mos ben tranquilisá al bere que alló no yère nada del altro mon.
He amostráu l´ entrada d´ ixa còba a molta chen, pero no se ´m´ ocurrirá colámeye dintro. Encara me faríe po.

La trastada mès gran ba se cuan ben entrá a l´ Illesia de Benás, Pilón de cabesilla, y mos ben colá a la sacristía ta bebemos tot el bino ransio y minchamos totes les hosties que allí tenibe el capellán.
El capellán yère Don Chusep y el hòme al bere que hèben fèto aquella animalada se ba quedá  mol resentíu y u ba contá als maestros. El maestro dels mès grans yèro Don Chusep, el dels chicóts yère Don Eloy. El maestro dels grans tenibe mala llèt y se ba posá mol enfadáu, molto més encara cuan el capellán le ba di que no poríe da la comunión de mols díes, perque l´ hèben dixáu sin rès. Tenibe el maestro una regla de nuguèro dan la que mos atisabe alguna begada si mos portaben mal. Tots sabeben que al fè ixa animalada no yèbe escapatoria, la regla marcharíe aprisa y fórt.
El maestro mos ba fè posa en fila y dan els dits de les dos man cara t´ alto. Al pasá debán d´ éll mos atisabe dotxe reglasos a cada una de les mans. Coma cayeben a la punta dels dits mos entrabe un doló mol fòrt, que algúns no podeben aguantá y se quedaben a tèrra medio desmayáus.
Ista ba se la saguèra trastada de Pílón, ban trasladá a su pay y sen ban aná de Benás.

LA CABANA DE GARDET

Gardet yère un hòme qu´ hèbe beníu de Fransa y que, tálmente farto de la chen, se ba buscá serca de San Romá y del Camino de Sarllè uns bancáls mol solanès ta fèseye una cabana.
El ben coneixé cuan anaben a l´ escuela de Benás, allá tal an 1950.
Gardet baixabe ya mol encorbáu, per els mols ans y poca salut, llebán un saco pencháu a l´esquena y demanabe per Benás còses a la chen ta podé bíure solo a la cabana.
Els chicóts de l´ escuela l´ hèben preneu molta po y procuraben no tínre que crusamos dan éll.
Les mays s´ aprobechaben y mos soleben d: "Si no minches, si no estudies, si no creus, si yes dolén, se ten llebará Gardet disntro del saco". D´ ixa manèra mos fèben po y nusaltros mos miraben a Gardet, bedeben que llebabe un saco mol gran y paresebe molto mès gran perque Gardet yére chibudo y anabe encorbáu. Pensaben que si mos pillabe prou que mos poríe ficá a ixo saco tan gran. Tocabe creure a la may.
"No quero dormí al cuarto d´ alto, que tiengo po", le dibe el moset a la may. "Ya ten anirás ta la cabana de Gardet" repllicabe la may. El moset acababe obedesen, recordán a Gardet.
Gardet ba fè d´ aquélls bancáls uns güérts ben cuidáts, dan mols frutáls: perères, perunès, pomères, melocotonès,....
Un día, coma fèbe molto temps que no se bedebe per Benás, ban puyá a recordalo y el ban trobá ya muerto a la cabana.
Han pasáu mols ans y encara se puede trobá la cabana cayeda, els bacáls sin treballá, els ábres sin podá. Els pins chobes creixen per tots els costáus, coma si querisen amagá als güells de la chen la bida y les òbres del pobre Gardet. 

LA CÒBA DEL ABIÓN

Dintro de la Ball d´Estós, mès t´ alto del Cantal, que ara se díu Refugio d´ Estós, comense la Paúl.
Allí yei un turonet plleno de còbes. Una d´ élles ye la Còba del Abión. Yei una entrada mol estreta y deseguida se siente un ruido pareseu al que fan els abións. Ixo ruido el fa l´ aigua que cai dintro de la cóba hasta una basa mès fonda.

Tal berano de 1959 yo yère achudán a la dula d´ Estós y be podé bere con se colaben a ixa còba uns espeleólogos cataláns ben equipáts: llebaben ròbes espesiáls y pátes de granota ta colase dintro del aigua. Casi una semana ban está per allí entrán y sallín de la còba. Cuan sen ban aná ban taponá el foráu que yèbe al solèro ta colá ta baixo dan pèdres. ¿Ban trobá algo a ixa còba?. No u saben.

A òtres còbes del turonet de La Paúl me ban dixá colá dan élls. Llebaben unes llums a la fren y yo anabe ficáu entre dos d´ élls. Be podé bere que repllegaben pedretes y güeséts de dintro de las còbes y apuntaben a les llibretes moltes còses.
Aquélles còbes yèren chicotes, no se i podebe aná de peus, yèbe que abansá a carcañetes u anán a gates.
Aquèll an ben pasá mol buen berano. Yo tenibe un llibre de yerbes medisináls que m´ hèbe donáu Obis de Campo, que estabe pllegán chansana per Estós a miches dan Badillo de Benás.

Coma achudán me tocabe fè el minchá, baixá a Benás ta suministrá cada quinse díes y abisá als amos cuan alguna béstia hèbe preneu mal. Yébe a la dula d´ ixo an mil dosentes cabeses, contán les baques, yegües, y el fills. Tamé yèbe tres toros. Uns cuans burros anaben sueltos per Estós y no seguiben la guarda.

De maitino yèbe que múire alguna baca antes de que se la popase el bidiello. Yère costumbre tínre llèt còseda a la cabana, que nusaltros mos bebeben t´ almorsá y la que sobrabe yère ta donane als amos cuan puyaben a recordá el bestiá y donáles sal.

Recordo que una begada ba puyá Petronilla y sen ba beure un truco entèro que fèbe sinc litros.
Tamé Panchito, el ingenièro del Bibèro, yère capás de bebéselo.
Panchito pesabe sen cuarante quilos y le fèbe molto goi puyá a les montañes, pero montáu a caball,
yèbe solo un caball que podese y querise llebalo: el caball de Chispa. Els altros se negaben a llebalo y se chetaben. Ixo ingenièro ba fè moltos trebálls ta contínre Remáscaro. Tálmente ye el hóme que mès se ha preocupáu per ixo barranco que ye mol peligroso y parese ixupllidáu.
Panchito yère el mote cariñoso que l´ hèben posáu els treballadós del Bibèro. A Saragosa yère un hòme mol reconeixeu y se dibe José María Ruiz Tapiador.

ÁNTONIETA D´ ESCUY

Yère una doneta chicorrona, reforsadeta, dan gafes, mol charradora, que se dedicabe a fè de recadèra tals d´ Ansíls.
A Ansíls yèbe moltes càses riques que teniben mòsos, mòses, ninères y chulet. Les siñores y siñoriques no teniben temps t´ aná a comprá a Benás y tampoc les fèbe goi tínre que baixá la carga a man hasta Ansíls.
Antonieta puyabe a Benás de maitino tots els díes, dan els ancargos que l´ hèben fèto, comprabe a les tiendes apllenán dos bolsos ben grans y dispués sen penchabe uno a cada braso y cara t´ Ansíls.
Benibe a casa bèlla begada y le fèbe goi charrá dan mamá buenes estones.

A Casa Escuy d´ Ansíls se fèben reunións per les nits y pasaben buenes estones charrán y chugán a la baraixa, pero no yère un bar coma els que tením ara. La may d´ Antonieta yère mol buena cosinèra y a begades fèben alguna collasión ta minchamos alguna llèbre, que algún mòso hèbe casáu per Pllanessarianes u per la Sèlba d´ Ansíls. Ixes reunións yèren ta mòsos y chulets, pero no tals amos.

Si ara tornase la pòbre Antonieta se perderíe per Línsoles y se quedaríe de pèdra al bere Ansíls y totes les òbres que yei fètes. Pensaríe que l´ hèben llebáu a otro llugá.

En aquélls temps, desde Casa Molino d´ Ansíls hasta la Llaguna de Pascualet ya a Benás, tot yèren práus ben cuidáts y ben bèrts. Encara no hèbe baixáu Remáscaro y casi digú recordabe ya lo que ba fè en el an 1925.
Yei que puyá a Planessarianes ta podé bere lo que ba fè Remáscaro l´ an 1962, y ta podé pensá lo que faríe ara si tornase a baixá.

Se ban equibocá fen muros a Remáscaro ta intentá frenalo. Remáscaro ha repllenáu tots ixos pantenéts y brinque per ensima. Remáscaro ba ara deu u dotxe metros mès altèro qu´ antes.
El primer muro fèto dichos del Campo de Tiro ya casi no se bei. Yei roques ya per ensima del muro y el barranco puede brincá fásilmen ta la Cuadra de Barráu y pillá de plleno Ansíls y Línsoles arriban hasta Grist.

Remáscaro habríe d´ está canalisáu. Muros pels dos costáus ta que la tèrra no cayese al barranco y dixá que l´ aigua baixase fonda coma antes. Remácaro ye güe en día molto mès peligroso que antes. Dios quergue que no torne a baixá Remáscaro, perque la desfèrra seríe molto més gran.

SAN BALANDRÁN

La chen de Benás, cuan pase per la carrèra un hòme mol altèro suele di: "Ixo ye mès gran que San Baladrán".
Yo hèbe sentíu di aixó moltes begades cuan anabe a l´ escuela de Benás, pero no sabebe rès del santo aquéll.

Al acabá l´escuela ben aná uns cuans moséts de Benás a estudiá a Barbastro. Un día mos ban llebá
de escursión al Monasterio de El Pueyo. Allí yébe una llòsa dan el nom de San Balandrán, ixa llòsa medibe mès de dos metros de llarga.

Balandrán yère un pastó que tenibe les güélles serca de Barbastro, agón ara ye El Pueyo. Según cónten, un día se le ba aparesé la Birgen ensima d´ un ábre. Aixó ba pasá fa més de 800 ans. La chen ba tínre debosión a ixa Birgen apareseda y le ban fè primèro una capilla y mès tardi se ba conbertí en Castièllo y ara se díu Monasterio de Nuestra Señora del Pueyo.

Balandrán yère un buen mòso , según se bei a la llosa que tape el foráu agón ye enterráu. Per aixó se díu a Benás "Ixo ye mès gran que San Balandrán".

------

No hay comentarios:

Publicar un comentario