EL ALADRO
La Guerra Sibíl hèbe dixáu España estricallada. Sobrarbe y Ribagorsa hèben sufríu molto. Se ba matá molta chen a mans d´ uns y d´ altros. No yèbe treball, la fame ya amenasabe als mès pòbres.
Tals ans 1940-1950 a la Ball de Benás yèbe una quinsena de càses riques, una cuarantena de càses
michanes y totes les demès, unes sincsentes, yèren càses pòbres.
Els de les càses michanes podeben bíure treballán t´ élls. Teniben prou tèrres y bestiá ta bíure sin
tínre que afirmá chornalès. Tampoc élls teniben que aná a fè de chornalès t´ otros.
A les finques grans y apartades dels llugás els rics teniben medièros, que les treballaben ixes tèrres
y les llebaben el bestiá a miches. Recordo que a Conques yèbe una familia fèn de medièros.
A les finques y càses riques les calebe tínre mòsos, mòses, ninères y chulet. Els que yèren de càses
pòbres no teniben mès sallida que treballá tals rics. A ista Ball de Benás no yèbe òbres ni puyaben
turistes ta podé bíure coma ara. Els pays de les càses pòbres treballaben tals rics a chornal seco u
manteníts. Pero cuan anaben benín fills a les càses pòbres el chornal del pay ya no arribabe ta podé bíure tots.
Cuan un chicot arribabe a cumpllí deu ans ya podebe fè de chulet a les càses riques, guardán les baques de llèt que no anaben ta la montaña y se quedaben a la casa tot el berano ta podé tínre llèt ta tots els de la casa.
El chulet solebe estane desde chunio hasta el Pilá. Els altros mèsos podebe aná a l´ escuela coma els altros chicóts de la bila.
Tal 1952 un chulet de deu ans cobrabe a Ansíls un duro diario y unes botes d´ aigua que le regalabe
l´ amo ta que no anase tot el día dan el peus muixáus. No yère guaire un duro, pero el pay cobrabe cada día bint pesetes y manteníu, algo si contabe a la familia pòbre el sueldo del chulet.
Yère normal que al chulet le fèsen putades a montóns. Els mòsos aprobechaben que el chulet yère chicorròn ta fèle po y dispués redísenele. Una begada estabe un chulet de deu ans fartán el bous, dispués de sopa, a un práu tocán al sagrèro d´ Ansíls. Otro chulet de mols mès ans el ba querí espantá y puyánsene a un pino le ba tirá una chaqueta nègra que le ba cáire serca del peus. Aquèll chicorrón ba fúire cara ta casa Sòrt y tenibe tanta po que no ba querí torná a buscá els bous. Un mòso de la casa ba tínre qu´ aná a buscalos.
Tals pòbres yère mol presiso treballase un güertet, tínre un parell de crábes, gallines y llitón.
A Benás yèbe moltes càses pobres. Encara se pueden bere ara els bancaléts dels güerts que puyaben hasta Cabidiello y en yèbe a dosenes per Les Somères y Les Matoses. A ixos güerts se fèben bínre les trúnfes ta tot el an, que se guardaben al foráu de les trúnfes, y tamé cols de grumo, allubies, remolaches, ensalades y tomates.
Se sembraben trúnfes tempranes y tardanes. De les tempranes sen sembrabe poques tal més d´ Abril, y se pllegaben ta final d´ Agosto. Les tardanes yèren les que daben milló resultáu, se sembraben ta chunio y se pllegaben dispués del Pilá, a begades ya borrasquían.
A les càses riques teniben, ta les trúnfes, campos grans y les sembraben y pllegaben fen ubrí els sucs a un parell de bous, achudaben en ixes fayenes mòsos y mòses de la casa.
A begades, dispués de pllegades les trúnfes, dixaben que el de les càses pòbres rebolcasen la tèrra ta trobá les trúnfes inxupllidades. Les que tampoco així se trobaben yéren les trúnfes de risio.
Conten els mès yayos del llugá que l´Artigueta Fresa yère lo més altèro que se treballabe a Benás, tan altèro coma lo mès baixo de la Pala de San Chulián. La treballabe la familia de Casa Toña.
Un día puyabe el yayo de Toña per el Camino del Rallá cara ta l´Artigueta Fresa. Anabe montáu a caball del burro y llebabe al cuello un aladro. Toña yère un homenás de uns dos metros.
Aquèll pòbre burro puyabe aplleret, dan les urèlles caches, aturdíu y tremolán pensán en la sudada que l´ esperabe, dan tanta carga y casi dos hòres cara t´ alto.
Pensabe el burro si no seríe milló chetase al mich del camino u fotè un entrapusón ta fè cáire pates t´alto al amo. Pero sabebe que Toña yère tusudo y bruto y le faríe probá el tocho. Seríe milló seguí caminán.
Al pasá per debán del güerto de Balera, isto le ba gritá: ¡Mira que yes animal!. ¿No te dones cuenta de que matarás al burro per llebalo masa cargáu?. Y Toña le ba respónre: ¿No ba tan cargáu qu´ el aladro el porto yo!.
Les crábes yèren les baques dels pòbres. Un parell de crábes de buena rasa portaben dos crabidéts cada begada y pariben dos begades al an. A més donaben la llèt. Yêre mol presiso tenine.
En aquélls temps a Benás yèbe crabèro. Repllegabe les crábes al Cabo La Bila de maitino, les anabe a soltá tal Braquisal, La Cuesta u Els Sacs y al cáire la nit les fèbe baixá ta Benás. Les crábes sabeben torná ta la casa suya y al arribá se les donabe algún bisiet t´amalbiales.
Les crábes son un bestiá que no hèbe de falta a cap de llugá. Se minchen les barses, garrabères, pepidères y arañóns cuan naixen y així se llimpien els práus, paixentèros, boscarráls y pinás. Ara digú tiene crábes y ye tot puerco, Si yèse foc arderíe tot coma la tieda. Les autoridáts ni se enteren
d´aixó.
Als güerts, ta sostínre les allubies, se posaben llates d´ abellanèra. Yèbe sens de güerts y may faltaben llates. Ara no queden ni dos dosenes de güerts y no dixen fè llates. La chen pòse ta sistínre les allubies fèrris y mallasos que se robillen y contaminen tèrra y aigua. Tampoc d´ aixó se enteren els que manen.
A ista Ball de Benás, colada entre montañes, els ibèrts yèren llargos y fredos. Yèbe que preparase ta que del ibèrt no faltase rès, ni minchá tal bestiá ni minchá ta la chen. La chen fèbe coma las formigues: atrasá tot el an ta casa.
Cuan arribaben les grans nebades y les turbères la Ball de Benás solebe quedase sin comunicasións.No pasabe rès. La chen, no s´espantabe brenca. Sabeben que no pasaríen fame. Teniben trúnfes, rebost, bodega, llèt de les crábes, gallines, polls y el llitón pencháu al rebost.
A casi totes les càses yèbe fòrt de lleña ta fèse pan. Se fèbe molto pan de selga, sobretot a Sarllè.
Els mès yayos recorden que algúns ans se moleben les bellotes ta fene farina y pan. Tamé contaben otros que dels granèts de les pepidères ben secos, molénlos se fèbe farina y pan.
No yèbe olivères a la Ball de Benás y el aseite se comprabe al aseiterèro. Cuan s´ acababe ixo aseite no pasabe rès. Al fè el mondongo se preparabe la ensundia t´ apaña el recáu y el derretíu que se guardabe a la buixiga del llitón. Una cullèrada de derretíu a la sartén yère prou y ya no calebe aseite.
T´ ixos ans, la chen mès ben bista dels llugás yèren el alcalde, el capellán y els maestros. Als sebíls se les tenibe po.
Els maestros de Benás yéren tals moséts Chusep y Eloy y ta les mosetes dos maestres que se diben les dos Aurora, una de élles yère de Sarllè.
Tots yèren mol buens maestros, pero sacudiben bèll sopapo y estiraben de les urèlles.Casi tots els chicóts de l´ escuela teniben crostes y mal a les urèlles pels estiróns dels maestros. Una begada, danle un sopapo, Don Eloy ba trencá les gafes a Bringasort. Se ba presentá el pay a protestá, no per el sopapo, que yère seguro que sel mereixebe, pero si per trencale les gafes que yèren càres.
Dispués d´ ixo día Bringasort se salbabe dels sopapos del maestro, ta que no se tornasen a trencá les gafes. Su pay tenibe mala llèt y el maestro no queribe trobase en mès apuros.
Còses de la bida. Ixos maestros míos a Benás, ban se ans dispués, maestros dels míos fills cuan ya yèren tots a Saragosa.
Un llugá dan buens maestros ye lo més presiso ta la chubentut. Recordo que d´ aquellla colla que anaben a l´ escuela de Benás, el més espabiláu yère Chusep de Grosieta, que no ba seguí estudián.
Al acabá l´ escuela la bida mos ba llebá per camíns mol distintos. Tal begada algún día mos porèm achuntá tots a Benás cuan arribe la chubilasión. Que així sigue.
Yère normal que al chulet le fèsen putades a montóns. Els mòsos aprobechaben que el chulet yère chicorròn ta fèle po y dispués redísenele. Una begada estabe un chulet de deu ans fartán el bous, dispués de sopa, a un práu tocán al sagrèro d´ Ansíls. Otro chulet de mols mès ans el ba querí espantá y puyánsene a un pino le ba tirá una chaqueta nègra que le ba cáire serca del peus. Aquèll chicorrón ba fúire cara ta casa Sòrt y tenibe tanta po que no ba querí torná a buscá els bous. Un mòso de la casa ba tínre qu´ aná a buscalos.
Tals pòbres yère mol presiso treballase un güertet, tínre un parell de crábes, gallines y llitón.
A Benás yèbe moltes càses pobres. Encara se pueden bere ara els bancaléts dels güerts que puyaben hasta Cabidiello y en yèbe a dosenes per Les Somères y Les Matoses. A ixos güerts se fèben bínre les trúnfes ta tot el an, que se guardaben al foráu de les trúnfes, y tamé cols de grumo, allubies, remolaches, ensalades y tomates.
Se sembraben trúnfes tempranes y tardanes. De les tempranes sen sembrabe poques tal més d´ Abril, y se pllegaben ta final d´ Agosto. Les tardanes yèren les que daben milló resultáu, se sembraben ta chunio y se pllegaben dispués del Pilá, a begades ya borrasquían.
A les càses riques teniben, ta les trúnfes, campos grans y les sembraben y pllegaben fen ubrí els sucs a un parell de bous, achudaben en ixes fayenes mòsos y mòses de la casa.
A begades, dispués de pllegades les trúnfes, dixaben que el de les càses pòbres rebolcasen la tèrra ta trobá les trúnfes inxupllidades. Les que tampoco així se trobaben yéren les trúnfes de risio.
Conten els mès yayos del llugá que l´Artigueta Fresa yère lo més altèro que se treballabe a Benás, tan altèro coma lo mès baixo de la Pala de San Chulián. La treballabe la familia de Casa Toña.
Un día puyabe el yayo de Toña per el Camino del Rallá cara ta l´Artigueta Fresa. Anabe montáu a caball del burro y llebabe al cuello un aladro. Toña yère un homenás de uns dos metros.
Aquèll pòbre burro puyabe aplleret, dan les urèlles caches, aturdíu y tremolán pensán en la sudada que l´ esperabe, dan tanta carga y casi dos hòres cara t´ alto.
Pensabe el burro si no seríe milló chetase al mich del camino u fotè un entrapusón ta fè cáire pates t´alto al amo. Pero sabebe que Toña yère tusudo y bruto y le faríe probá el tocho. Seríe milló seguí caminán.
Al pasá per debán del güerto de Balera, isto le ba gritá: ¡Mira que yes animal!. ¿No te dones cuenta de que matarás al burro per llebalo masa cargáu?. Y Toña le ba respónre: ¿No ba tan cargáu qu´ el aladro el porto yo!.
Les crábes yèren les baques dels pòbres. Un parell de crábes de buena rasa portaben dos crabidéts cada begada y pariben dos begades al an. A més donaben la llèt. Yêre mol presiso tenine.
En aquélls temps a Benás yèbe crabèro. Repllegabe les crábes al Cabo La Bila de maitino, les anabe a soltá tal Braquisal, La Cuesta u Els Sacs y al cáire la nit les fèbe baixá ta Benás. Les crábes sabeben torná ta la casa suya y al arribá se les donabe algún bisiet t´amalbiales.
Les crábes son un bestiá que no hèbe de falta a cap de llugá. Se minchen les barses, garrabères, pepidères y arañóns cuan naixen y així se llimpien els práus, paixentèros, boscarráls y pinás. Ara digú tiene crábes y ye tot puerco, Si yèse foc arderíe tot coma la tieda. Les autoridáts ni se enteren
d´aixó.
Als güerts, ta sostínre les allubies, se posaben llates d´ abellanèra. Yèbe sens de güerts y may faltaben llates. Ara no queden ni dos dosenes de güerts y no dixen fè llates. La chen pòse ta sistínre les allubies fèrris y mallasos que se robillen y contaminen tèrra y aigua. Tampoc d´ aixó se enteren els que manen.
A ista Ball de Benás, colada entre montañes, els ibèrts yèren llargos y fredos. Yèbe que preparase ta que del ibèrt no faltase rès, ni minchá tal bestiá ni minchá ta la chen. La chen fèbe coma las formigues: atrasá tot el an ta casa.
Cuan arribaben les grans nebades y les turbères la Ball de Benás solebe quedase sin comunicasións.No pasabe rès. La chen, no s´espantabe brenca. Sabeben que no pasaríen fame. Teniben trúnfes, rebost, bodega, llèt de les crábes, gallines, polls y el llitón pencháu al rebost.
A casi totes les càses yèbe fòrt de lleña ta fèse pan. Se fèbe molto pan de selga, sobretot a Sarllè.
Els mès yayos recorden que algúns ans se moleben les bellotes ta fene farina y pan. Tamé contaben otros que dels granèts de les pepidères ben secos, molénlos se fèbe farina y pan.
No yèbe olivères a la Ball de Benás y el aseite se comprabe al aseiterèro. Cuan s´ acababe ixo aseite no pasabe rès. Al fè el mondongo se preparabe la ensundia t´ apaña el recáu y el derretíu que se guardabe a la buixiga del llitón. Una cullèrada de derretíu a la sartén yère prou y ya no calebe aseite.
T´ ixos ans, la chen mès ben bista dels llugás yèren el alcalde, el capellán y els maestros. Als sebíls se les tenibe po.
Els maestros de Benás yéren tals moséts Chusep y Eloy y ta les mosetes dos maestres que se diben les dos Aurora, una de élles yère de Sarllè.
Tots yèren mol buens maestros, pero sacudiben bèll sopapo y estiraben de les urèlles.Casi tots els chicóts de l´ escuela teniben crostes y mal a les urèlles pels estiróns dels maestros. Una begada, danle un sopapo, Don Eloy ba trencá les gafes a Bringasort. Se ba presentá el pay a protestá, no per el sopapo, que yère seguro que sel mereixebe, pero si per trencale les gafes que yèren càres.
Dispués d´ ixo día Bringasort se salbabe dels sopapos del maestro, ta que no se tornasen a trencá les gafes. Su pay tenibe mala llèt y el maestro no queribe trobase en mès apuros.
Còses de la bida. Ixos maestros míos a Benás, ban se ans dispués, maestros dels míos fills cuan ya yèren tots a Saragosa.
Un llugá dan buens maestros ye lo més presiso ta la chubentut. Recordo que d´ aquellla colla que anaben a l´ escuela de Benás, el més espabiláu yère Chusep de Grosieta, que no ba seguí estudián.
Al acabá l´ escuela la bida mos ba llebá per camíns mol distintos. Tal begada algún día mos porèm achuntá tots a Benás cuan arribe la chubilasión. Que així sigue.
--------
No hay comentarios:
Publicar un comentario