jueves, 29 de marzo de 2012

SAN SADURNÍ

SAN SADURNÍ

Ben adornáu de birtúts
d´ oro, perles y rubís,
"Tienmos a la memoria
glorioso San Sadurní".

De birtúts ben rebutíu
dan bida de santidat,
bas se per Deu elegíu
ta per Fransa predicá.

Ya destináu a Tolosa
bas se bispe de berdat,
plleno de birtut gloriosa
t´ els ídolos desterrá.

Pero la chen mol rabiosa
al Pretó le ban contá,
que fèbes aquèlles còses
llebán la chen a resá.

Mol enfadáu el Pretó
al que punchabe la chen,
ba maná que comensasen
a arrastratos pel solèro
per carrères de Tolosa.

La cabesa se separe
a, final d´ ixo tormento,
y s´ acabe la agonía
y Sadurní quede muerto.

Trasso dan amó tos done
la sepultura a la tèrra,
y salliben grans ulós
y moltos milagros obrabe,
y la chen dan debosión
a resatos allí anabe.

Yèren temps de Maximiano
cuan tos ban martirisá,
y la chen mol ferborosa
a la tumba ba a resá.

Ista tèrra tos adore
la preñada tos impllore,
le donéts consolasión
y le remediáts els dolós.

El día uno de mayo
te recòrden a Sesué,
ba tota la chen a misa
a l´ ermita de Criscuén,
y si sall el día bueno
buena fiesta allí farán,
no faltán la coca y bino
cantarán y ballarán,
y cuan s´ acabe la tardi
tal llugá sen tornarán.

------

lunes, 26 de marzo de 2012

SAN ANTONIO DE PADUA


SAN ANTONIO DE PADUA (Traducido al benasqués)

Ba naixé a Lisboa y se ba di Fernando hasta els bentigüeit ans.Els suyos pays, Teresa Tabera y Martín Bullón le ban doná una educasión mol cristiana.

Cuan estabe a Coimbra ba bere arribá allí als sinc primès mártirs fransiscanos, que hèben moríu a Marruecos. Alló el ba acabá d´animá ta corré al conbento fransiscano y demaná entra a ixa orden. Tenibe 25 ans. El ban nimbiá a Maruecos, coma éll hèbe demanáu, pero se ba posá malo y ba tínre que torná. Una tronada ba arrastrá el suyo barco hasta Sisilia y allí ba desembarcá, entrán  al conbento fransiscano y bibín coma un frari mès. Un día el ba sentí predicá San Fransisco y le ba fè tanto goy que le ba demaná qu´amostrase Teolochía als fraris. Ba predicá deu ans per Italia y per Fransa, fèn moltos milagros. El día 13 de chunio del an 1231, dan les palabres "ya beigo a Dios", se ba despedí bolán ta l´ eternidat.


GOZOS DE SAN ANTONIO DE PADUA (Traducidos al benasqués)


Al conbento de Padua

dito de Santa María,
els fraris de San Fransisco
la tumba de San Antonio
allí cuiden nit y día.

Yei uns lirios y un rosal
algúns moixonéts que canten,
y quillades a unes pèdres
crémen unes bèles bllánques.

Disen que sállen del aire
fragansies de fantasía,
y que per la nit els anchels
baixen a fèle bisita,
y que sels mire la lluna
amostrán la cara bllanca,
mientras cay sobre la yerba
una rosada bendita.

Tanto disen, disen tanto,
que Padua ye alterada,
perque biene molta chen
ta que les bendigue el santo.

Bienen els hòmes y dònes
mols carcamáls y cansáus,
biudes sòles y bensedes
malos dan moltos dolós,
desheredáus de la tèrra
y de la bida pecadós,
chen que demane llimosna
coixos, siegos, bebedós.

Disen que se donen grasies
tantes a Santa María,
que pllóren els pecadós
y allí torne l´ alegría,
les biudes bisten de gala
els coixos pueden ballá,
els siegos ya pueden bere
y els mudos pueden charrá.

Y conten que Fray Antonio
enterráu a Santa María,
está repartín ya muerto
lo que no ba podé en vida,
y puede nimbiá tal sielo
al que de berdat le hu pida.

La chen ye tan alterada
y de Padua conten tanto,
queren molto a fray Antonio
y ya el consideren santo.

Ye el abogáu dels mès pobres
llusèro dels que no beden,
corasón dels que mès sufren
sobre la tumba le canten,
els moixóns de l´ alegría
demanán per tots nusaltros
en la muerte y en la bida.

A Padua mos recòrden
de fray Antonio birtúts,
y tans sermóns y enseñanses
que ya el consideren santo,
y disen que tanto alcanse
que pague el sielo en milagros
tot lo que al resá se gasten.

La chen mès pobre procllame
la santidat consumada,
y la noblesa y el clero
coma la chen quere santo,
y Dios otorgue mòltes grasies
ya no posen cap de pero.

Jacobo Conrado el bispe
ye mol deboto del frari,
pronto la causa comense
t´ exámen de santidat,
arriben papès a Roma
dan moltes firmes y cartes,
asegurán els milagros
fètos per moltes siudáts.

Gregorio IX, el Papa,
estudie molto ista causa,
Juan y Jordano maestros
y abades de San Benito,
comproben causa y proseso
y trobangüe tot conforme,
nimbien a Roma l´ instansia
y disen que fray Antonio
ye santo de buena talla.

Y yei cardenáls a Roma
que discuten y comenten,
que les prises no maduren
el fruto que ye a la rama.

Del mil dosens treinta y dos
ya correbe el día trenta,
cuan a Espoleto se trobe
Gregorio IX, el Papa,
y lluse el sol als llináus
a les torres brille l´ alba,
y ya toquen les campanes
la Catedral d´ Espoleto
ya biste les millós gales.

Se díu la Misa Papal
dan ornamentos de pllata,
y les ulós del insienso
s´ estenen a tota la chen,
armonía gregoriana
fan la música y el coro,
biene un profundo silensio
cuan el Papa díu el cánon,
y a fray Antonio per santo
nomine, inboque y procllame
may la chen ha plloráu tanto.

Un tedeum cante el coro
toquen a gloria campanes,
y arrodillada la chen
a San Antonio de Padua,
de petisións y orasións
pòsen el aire calén.

-----

GOZOS DE SAN ANTONIO


GOZOS DE SAN ANTONIO
(Traducidos al benasqués)

Les birtúts de San Antón

tots les hèben d´ imitá,
y del mon, carne y demonio
ben mos hèben de guardá.

Sin pays als dechigüeit ans
pronto te bas retirá,
en ta bíure en soledát
y allí Dios tos ba gritá,
ta podelo mès amá.

Dan dechuno y orasión
dormibes a un pobre catre,
ta fúire de tentasións
perque tenín molta fe,
may te ba podé ganá
el dolén de Lusifer.

Bas sállre d´ aquèll retiro
confortán a algúns cristiáns,
que en temps de Constantino
yèbe que ganá als arriáns,
 ban tallá moltes cabeses
per fe en el Berbo Dibino.

La fin de la buestra vida
Dios ba querí rebelá,
y fèta la despedida
bas puyá al sielo a gosá.

Ara que yes a la gloria
a Chesús crusificáu,
fè de nusaltros memoria
y que podám alcansá
dels enemics la bictoria.

Ista bila de Benás
tos adore a ista capilla
del barrio de San Antón,
 bením a senti la misa
y te bisitém tot el an,
y mos da per santiguamos
cuan te pasém per debán.

Desde así se bey Benás
tota le chen traginán,
ámparamos nit y día
y al arribamos la hora,
no mos dixes de la man
y llébam os a la gloria.

-----




GOZOS DE SAN SEBASTIÁN




GOZOS DE SAN SEBASTIÁN
(Traducidos al benasquès)

Glorioso San Sebastián

te suplliquèm asistensia,
y que mos quérgues  guardá
de fame, guèrra y pestilensia.

El tuyo pay de Narbona
y yère la may de Milán,
coma capitán tos tiene
la corte de Dioclesiano.

Plleno de santidat
molta chen cobertirèts,
abominán dels pecáus
y dan tota reberensia,
tots a Dios adoraréts.

Cuan se ba enterá la chen
que yères un buen cristiano,
pronto tos ba denunsiá
demanán molto castigo,
per predicá la nueba fè
y mols fèben de testigos.

L´ emperadó us admirabe
tos ba fè moltes promeses,
de puyá als mès altos cargos
y tínre dinès y riqueses,
pero no bas renunsiá
a la buestra fòrt creensia.

Al escultá ixes promeses
bas contestá dan baló:
“Tots mis honós y riqueses
son Cristo, mi redentó”.
y éll enfadáu ba ordená
matátos dan biolensia.

Els sayóns dan po y furó
a un ábre tos ban piá,
y unes dosenes de fleches
ben pronto tos ban cllabá,
y bas sufrí aquèll martirio
calláu y sin protestá.

Els sayóns te dan per muerto
y sen ban pronto d´ allí,
Irene, dòna debota
tálmente per Dios guiada,
auxilio tos ba prestá
 ba curá totes les llágues
y a la bida us ba torná.

Ya curáu y dan mès fòrsa
bas charrá al emperadó,
dínle que se conbertise
pero éll no tos ba escultá,
y ba dictá otra sentensia
que us tornasen a matá.

Dan molta rabia y furó
a tochasos bas morí,
martirisáu dos begades
ya tal sielo bas fuyí.

Al final te ban tirá
pronto al alcantarilláu,
pero te ban rescatá
llebante a la capital
ta podete benerá.

El tuyo cuerpo sagráu
dan singular debosión,
ye per la chen beneráu
y dan molta fè y pasensia
demánen la curasión
cuan tienen una dolensia.

----















viernes, 23 de marzo de 2012

GOZOS DE SAN MARCIAL

GOZOS DE SAN MARCIAL
(Traducidos al benasquès)

Ya que bas se, San Marsial,
buen seguidó del Siñó,
en el nom del Redentó
llíbranos de tots els mals.

Desde mol chicorrón
anabéts chunto als dos pays
siempre detrás de Chesús,
t´ apénre la lley de Dios,
y tenibéts molto afán
en sabela dan primó.

En nom de Dios, San Marsial

llíbranos de tots els mals.

Estábes entre els moséts
que Cristo ba bendesí,
y de la fe, sen buen fillo,
moltes birtúts practicabes,
dan amor anchelical
que ba premiá el Salbadó

En nom de Dios, San Marsial,
llíbranos de tots els mals.

Bas doná a Chesús contento
les dos truites y sinc pans,
y Ell els ba multipllicá
ban minchá els afamegáus,
d´ isto maná selestial
que ta tots ba prepará.

En nom de Dios, San Marsial,
llíbranos de tots els mals.

Bas se de Chesús amigo
y per Ell mol apresiáu,
sen de tot aixó testigo
Lázaro resusitáu,
cuan la cara sepulcral
ba pénre un nuebo coló.

En nom de Dios, San Marsial,
llíbranos de tots els mals.


Sen cristiano obedesebes
a tots els debès a fè,
y a Chesús en el sopá
bas serbí dan humildat,
la suya carne inmortal
en pan ba torná su amor.

En nom de Dios, San Marsial,
llíbranos de tots els mals.

Dan fraternal interès
bas sàbre está serbín,
al buen Maestro
y le bas llabá els peus,
coma amigo mol leal
le achudabes dan  ardó.

En nom de Dios, San Marsial,
llíbranos de tots els mals.

Bas sufrí dan la Pasión
detensión , llargo Martirio,
bedén la chen dan delirios
la Muerte y Crusifixión,
del Calbario les roquères
tot tremolán se trencaben.

En nom de Dios, San Marsial,
llíbranos de tots els mals.

Estábets resán dan po
els seguidós de Chesús,
cuan ba arribá bictorioso
el Maestro resusitáu,
que ficánse a aquèll local
ba apllená de respllandó.

En nom de Dios, San Marsial,
llíbranos de tots els mals.
,
L´ alma se us ba entristesé
y tamé el pechos cristiáns,
cuan Ell, llebantán les mans
ba puyá cara tal sielo,
pero antes prometeríe
qu´ un Consoladó inbiaríe.

En nom de Dios, San Marsial,
llíbranos de tots els mals.

Coma dos lluengues de foc
baixe l´ Espíritu Santo,
dan a buestra bos encanto
y a la fè sacra regada,
tos ba infundí siensia eterna
ta mès luchá dan baló.

En nom de Dios, San Marsial,
llíbranos de tots els mals.

Bas predicá dan San Pedro
nueba fè per Antioquía,
bets tínre mols seguidós
y pronto ba arribá el día,
que a Roma bas asistí
y el encargo episcopal,
dan honor bas resibí.

En nom de Dios, San Marsial,
llíbranos de tots els mals.

Yères obispo a Limoges
de Antioquía patriarca,
y tota aquèlla comarca
se rinde als buestros sermóns,
conbersión universal
bas conseguí dan cllamó.

En nom de Dios, San Marsial

llíbranos de tots els mals.

El martirio de Baleria
y el milagro de Hildeberto,
còses que se dan per sierto
ya yèren prou materia,
ta que fueses inmortal
de l´ Illesia Dotó experto.

En nom de Dios, San Marsial,
llíbranos de tots els mals.

Sigue la nuestra esperansa
en l´ apóstol San Marsial,
un gran santo milagrèro
que tot u alcanse del sielo,
y de la Corte Selestial
gòse de fabor supremo..

En nom de Dios, San Marsial,
llíbranos de tots els mals.

-------












miércoles, 21 de marzo de 2012

LA BIRGEN DE GUAYÉN (Historia)

LA BIRGEN DE GUAYÉN

La nit estabe mol nègra
y caminabe el siño Azcón,
desde Benás hasta Llire
posánye molta atensión.

Al crusá Pèdres Trencades
ba sentí conbersasións,
estaben resán la Salbe
y yèbe un gran respllandó
que t´ una còba el guiabe.

Allí, dintro de la còba
yèbe ficada una Birgen,
y éll ba quedá confundíu
d´ ixa bisión selestial
y no sabebe que fè,
si seguí cara ta Llire
u esperá a fèse de día.

Dispués de molto pensagüe
sen ba portá aquèlla Birgen
en ta el llugá de Saúnc,
ta féleye una capilla
y que le resase la chen.

Pero la Birgen fuyibe
tornánsene ta la còba
y aixó ba fè tres begades,
no queribe está a Saúnc
y hu ba conpénre la chen,
y le ban fé la capilla
agón ara ye Guayén
yère tal an mil setenta.

Y ban pasá dosens ans
cuan otro Azcón se mirabe
la capilla tan chicota,
y tanta chen adorán
que se ba desidí a fèle
otra capilla mès gran.

Dos hòmes desconeixéts
se le ban presentá un día
din que yèren arbañíls
y queriben fè la capilla,
cuan així hu ban acordá
aquèlls dos hòmes forsudos
se ban posá a trebllá.

Parese que uns pocs díes
ban acabá la capilla
y ba desaparesé
sin cobrase ni els chornáls,
perque yèren arbañíls,
pero arbañíls selestiáls,
yèren ninbiáts per la Birgen
ta que el siñó Pedro Azcón
no gastase en la capilla
yère prou dan la intensión.

Gúe Guayén ye Santuario
que quere molto la chen,
els de la Ball de Benás
ban a resale a diario.

L´ Escuela d´ Hostelería
que ara tením a Guayén,
fa compañía a la Birgen
y dóne minchá a la chen.

GOZOS DE LA BIRGEN DE GUAYENTE
(Traducidos al benasquès)

Per Saúnc mol benerada
y ta Guayén gran honó,
"Dónamos May Adorada
el vuestro selestial fabó".

Entre roques amagada
ben tínre la Perla Maja,
de Buestra Imagen presiosa
Perla de tanto baló
que ye a Saúnc ben guardada.
"Dónamos May Adorada
el buestro selestial fabó".

La debosión de un Azcón
trobatos ba mereixé,
y dan una aparisión
así, a Pèdres Trencades,
bets premiá ixa debosión.
"Dónamos May Adorada
el buestro selestial fabó".

Y cuan se ba descubrí
ixo retrato presioso,
conténs y pllenos de goso
ba bínre el llugá corrén,
y tots dan molta alegría
sen ban a resá a Guayén.
"Dónamos May Adorada
el buestro selestial fabó".

Isto llugá de Saúnc
agradeseu tos adore,
y se ton ba querí llebá
desde Guayén ta Saúnc,
pero Tu no bas querí
de Guayén se trasladada.
"Dónamos May Adorada
el buestro selestial fabó".

De Saúnc ton bets torná
en bolada maitinèra,
al buestro puesto primèro
queribéts está a Guayén,
y tínre allí la capilla
ta que resase la chen.
"Dónamos May Adoraba
el buestro selestial fabó".

Así May de la Piedat
sots de tots els aflligíts,
y caminantes perdeus
llum, guía y seguridat,
y per amortá els dolós
a Guayén mol recllamada.
"Dónamos May Adorada
el buestro selestial fabó".

Cuan a Lepanto ba se
dels turcos la fosa el mar,
allí estabe batallán
la galèra del Azcón,
y per Bos ba se llibrada
del furor de turcos y aigua.
"Dónamos May Adorada
el buestro selestial fabó".

Cuan ba cáire desde un puen
un hòme que caminabe,
Bos els bets querí salbá
d´ ixa cayeda mortal,
quedán su bida guardada.
"Dónamos May Adorada
el buestro selestial fabó".

Les bales que disparaben
els soldáts ta matá a un hòme,
al inbocá el Buestro Nom
sin fòrsa ban cáire a tèrra,
y pllena d´ espanto ba fúire
tota aquèlla chen armada.
"Dónamos May Adorada
el buestro selestial fabó".

El que estabe ya tullíu
y ta siempre al llit chetáu,
de sopetón se curabe
y agradeseu Tos bisite,
que le debe la salut
a la Buestra Man Sagrada.
"Dónamos May Adorada
el buestro selestial fabó".

El pan que les repartibe
un capellán a la chen,
Bos els bets multipllicá
que ye la piedat mès gran
que la pobresa estremada.
"Dónamos May Adorada
el buestro selestial fabó".

Rodeáu de moltes fllames
estabe un día el Azcón
al mitat d´ una montaña,
y no le ba pasá rès,
mol ben defendeu per Bos
d´ èll se ba apartá la fllama.
"Dónamos May Adorada
el buestro selestial fabó".

La chen ha sentíu la fama
de tans fabós y milagros,
que aprisa biene a Guayén
ta podetos adorá,
y no paren de charrá
contán la grasia alcansada.
"Dónamos May Adorada
el buestro selestial fabó".

Sots ta Guayén gran honó
y per Saúnc mol benerada.
"Dónamos May Adorada
el buestro selestial fabó".

-------
José Sanmartín Sopena









ELS ESCALFALLÍTS (Néu Polbina)

ELS ESCALFALLÍTS

A la Alta Ribagorsa els ibèrts yèren mol fredos. Comensabe a nebá ta nobiembre y a begades encara nebabe t´ abril. A la néu que mès po se le tenibe yère a la que cayebe ta disiembre, enèro y febrèro, perque se chelabe als llináus y carrères y durabe molto temps.

Yère prou normal que cayese en una nit mich metro de néu a Benás. Lo primèro que se fèbe yère "fè rota" per les carrères ta que la chen podese caminá. Un bou arratrabe un trallo que chafabe la néu y dixabe un caminet ta podé pasá la chen. Cada uno s´ apartabe la néu de la suya puerta y se fèbe pati t´ arribá als corráls y pallèros.

A les càses, t´ está caléns, teniben els focs de lleña que yèren mol grans y dixaben escapá per la chumènera casi tot el caló que donabe la lleña. A ixos focs grans se posaben rabases d´ ábres que teniben que portá entre dos hòmes y que, a begades, duraben dos u tres díes ardense al foc.

Els focs de lleña teniben a la chen caléns per debán y cheláts per derrè. A les dònes, de tanto escalfase als focs de lleña, les salliben "crábes" a les piernes.

Als costáus dels focs de lleña se teniben cadières Yèren uns bancos de madèra llargos agón se podeben sentá tres u cuatre persones. Yèbe una meseta plegada contra la paret que se podebe fè baixá y allí mismo se podebe minchá. Coma les cadières teniben ensima pèlls de güella y coixíns, se podebe chetá el yayo dispués de sopá y endormisquiase dan la caloreta del foc.

A les càses pòbres yèbe molta chen y pocos llits. Soleben chetase dos u tres persones al mismo llit. Cuan yèbe bòdes u feries benibe chen de fòra, se chetaben cuatre u sies persones al mismo llit: uns cara t´ alto y otros cara ta baixo. 

Se procurabe tínre buenes mantes de llana tals llits. Els chicóts hèben apreneu a tapase la cabesa dans les mantes una ratet y així, dan la caló de la suya respirasión, el llit s´ escalfabe pronto.

No faltabe alguno que se chetase dan calsetíns ta no pasá fret de peus. Tamé en yèbe alguno tosudo que se chetabe bestíu els díes de mès fret.

A les càses riques, t´ escalfá els llits antes de chetase, teniben escalfallíts. En yèbe de moltes clases. Uns podeben se de metal y pareseben coma una sartén dan cobertèra y mango mol llargo. Otros yèren de madèra y pareseben coma dos trineos chuntos y al mich llebaben un breseret pencháu, dan
foradéts ta dixá sállre la caloreta de les brases. El escalfallit se ficabe entre els llinsóls dels llits una estoneta y així al chetase se trobaben caléns.

Ixos escalfallíts teniben moltos noms, según el llugá, podeben dise : "frari", "burret", u "tombilla".
A Sesuè els escalfallíts se diben fraris. A Ansíls els escalfallíts se diben tombilla. Ixa diferensia de noms mos ba dixá per istes tèrres la:

LEYENDA DEL ESCALFALLIT

Una moseta de Sesué, que se dibe Marieta estabe serbín de mòsa a una casa rica d´Ansíls. La dueña se dibe Milagros. Una nit, coma tantes òtres, les dos dònes estaben atricán la cosina y el minchadó dispués de sopá.

Seríen les deu de la nit cuan ban trucá a la puerta de la casa. Les dònes teniben po pero teniben que aná a ubrí ta bere qui yère el que trucabe y que queribe. Yère un hòme que arribabe puerco del camino, mol cansáu y anabe bestíu coma els fraris.

Aquèll hòme le ba demaná a la siña Milagros que le dixase pasá la nit allí, que anabe cara tal Monasterio d´ Urmèlla, pero que se trobabe tan cansáu que pensabe que no poríe arribaye.

Milagros ba pensá que la suya casa no yère una fonda, pero tampoc yèbe fondes al llugá, yèbe que tínre considerasión dan aquèll pòbre hòme. El ba dixá entrá y le ba di qu´ anase tal escusáu a llabase y dispués le donaríen sopá. El hòme, mol agradeseu a la siña Milagros ba sopá a base de be y dispués se ba repantigá a la cadièra y, dan la caloreta del foc, pronto se ba quedá dormíu.

Les dònes ban seguí treballán coma si rès hèse pasáu y cuan ya estaben acaban la fayena le ba di Milagros a Marieta: "Lleba el frari al mío llit". La moseta se ba quedá de pèdra. Llebá el frari al suyo llit. El amo no yère a casa perque hèbe anáu a la feria de Peralta de la Sal. ¿Querríe la dueña dormí dan el frari?. Marieta ba pensá que a ixes càses riques d´ Ansíls estaben mol adelantáus y se fèben còses que no pasaben a Sesué. Pero Marieta yère la mòsa y tenibe que obedesé a Milagros així que ba despertá al frari y el ba llebá al llit de Milagros.

A la poca estona le díu Milagros a Marieta: "Saca el frari del mío llit y llebalo al llit de les míes filles". Marieta tenibe la cabesa coma lloca. ¿Se habríe arrepentíu Milagros y per aixó le manabe llebá el frari al llit de les filles?. Pero les filles yèren dos mosardetes y la mès gran tenibe nobio. ¿Com manabe ficaye al frari dan les dos filles?. Marieta yère acostumbrada acréure així que ba aná a despertá al frari ta llebalo al llit de les filles de Milagros. El frari bomboloniabe queixanse de que no el dixasen dormí, pero se ba chetá al llit de les filles.

No habríe pasáu ni micha hòra cuan Milagros le díu a Marieta: "Saca el frari del llit de les filles y llebalo al tuyo llit". Marieta se ba posá mol colorada. ¡El frari al suyo lli!.¿Qué estabe pasán a aquèlla casa d´ Ansíls?.

Per tersèra begada ba despertá al frari. El hòme ya protestabe fòrt din que habrìe seu milló no dixálo entrá si el hèben de tínre tota la nit d´un llit tal altro sin dixálo dormí. Marieta el fa fè chetá al suyo llit.

Cuan ban acabá tota la fayena les dos dònes se preparaben t´ anásene a dormí y Marieta le ba preguntá a Milagros: ¿Agón duermo yo?. Milagros le ba contestá: ¡Al tuyo llit!. Marieta le  ba di: ¿Y que en fago del frari que ye dormín al mío llit?.

Milagros se ba quedá pensatiba y se ba posá a ríure dan ganes. Ba conpénre que Marieta hèbe llebáu al frari de berdat d´un llit tal altro, perque a Sesuè els escalfallíts se diben fraris. Marieta, coma fèbe siempre, hèbe credeu pensán que fèbe les còses be.

Per saguèra begada ban despertá al frari ta llebalo al corral de les baques y allí, donánle una manta per si tenibe fret, el ban fè cheta a la minchadèra de les baques, Seguro que allí ba podé dormí el hòme tranquilo tot lo que quedabe de nit.

                                                                        --------





 

domingo, 18 de marzo de 2012

ISABEL: LA REYNA SANTA (1271-1336)

ISABEL DE ARAGÓN: REYNA DE PORTUGAL

Yère rey de Sisilia
Manfrèdo, pay de Constansa,
pero el Papa que manabe
ba querí fotelo a fòra,
posánye a Carlos d´ Anjou
chermano del rey de Fransa.

Manfrèdo y el heredèro
que yère sobrino suyo
ban morí per defendese,
d´ allí ba fúire Constansa
benínsene t´ Aragón,
una moseta mol guapa
que a tots fèbe molto goy.

Chaime Primèro tenibe
mols ans t´ aná a fè la guèrra,
y el treball estabe así
ta fè callá a la noblesa,
Sisilia hèbe d´ esperà.

Algúns grans reys d´ Aragón
ban resultá mol putèros,
fills fòra del matrimonio
en teniben a fimèros.

Ya Chaime el Conquistadó
de moltes tèrres y dònes
ba tínre fama d´ aixó,
onse fills en les tres dònes
y ni se sabe cuans mès son
els que ba tínre de amantes,
perque ba reyná mols ans
y yère un rey coma els d´ antes.

Isto Rey Conquistadó
yère el yayo de Isabel,
y pay del Prínsipe Pedro
al se rey Pedro Tersèro.

Al cumpllí bentidós ans
isto prìnsipe guerrèro,
se ba casá a Montpellier
dan Constansa de Sisilia
de solo catorse ans,
una prinsèsa mol guapa
dispués gran reyna y siñora,
que ba se may d´ Isabel
y que ba bínre de fòra.

Pedro Tersèro "El Gran"
ba se pay de reys y reynes,
pero ba morí mol chóbe
tenibe cuaranta y nou ans.

Y ba se Pedro Tersèro
un rey balén y bragáu,
que ba ganá moltes guèrres
y may ba se derrotáu.

Ya quedabe lluen la boda
hèben pasáu catorse ans,
en mil dosens sesenta y sies
al morí el Conquistadó,
ban se reys Pedro y Constansa
coronáus ixo mismo an
a la Seo de Saragosa,
y ban se els pays d´ Isabel.

Pedro Tersèro ba tínre
tres fills cuan yère soltèro,
sies dan la dòna Constansa
cuatre més de Inès Sapata,
els trexe se le coneixen
pero cuans ñey éll se hu sabe.

Els fills de Pedro Tersèro
chugaben tots als chardíns,
y les fèbe de ninèra
nit y día la Betasa,
ta que no prenesen mal
y no se garbisen masa.

Tots estudiaben la música
y ta les mises el latín,
el alemán y el fransès
t´ entenese dan la chen
y tamé el aragonès.

Mil dosens ochenta y uno
y Pedro Tersèro El Gran
ba enbarcá cara a Sisilia,
y ba conquistá ixo reyno
ta donáleye a Constansa
la legítima herèdera.

Ell ba torná t´ Aragón
a luchá contra els fransesos,
que dan l´ achuda del Papa
hèben inbadíu el reyno.

Isto rey Pedro Tersèro
ba morí poco dispuès,
ba se rey su fillo Alfonso
que tamé ba morí chóbe,
pasán Aragón a Chaime
y Sisilia a Federico.

Constansa yère a Sisilia
y tenibe tan gran fama,
que el fillo rey Federico
moltos sèlos le tenibe,
y ba desidí despachala
que marchase a Barselona,
ya no ba torná a Sisilia
ba morí en mil tresens dos
nou ans reyna d´ Aragón.

Yère Isabel quinta filla
de Pedro Tèrsero y Constansa,
ya arribabe a mosardeta
ben apunto ta casase,
y pronto el rey de Fransa
le ba dí a Pedro Tersèro
que faríe buena boda
casánla en el rey Dionis,
que yère el rey portuguès,
y qu´ aixó seríe bueno
ta mantínre als castelláns
per l´ esquèrra piáts mès.

El contrato de boda
 pronto se ba firmá,
casánse per podés
coma yère la moda.

Se ban fè buenes fiestes
ta la selebrasión,
preparán ya el camino
cara ta Portugal
tots dan molta ilusión.

Al pasá per Castièlla
ban sállre a resibila
els dos primos chermáns,
y ba se el primo Chaime
el que la ba acompañá,
al campo de Bragansa
y allí la ba entregá.

Ba se ben resibida
per el Conde Gonsalbo,
ninbiáu per el rey Dionis
ta llebala a Troncoso
agón estabe el rey,
fèn fiestes mol honrades
per la reyna Isabel.

Pronto comensaríe
el calbario d´ Isabel,
sen beríe de gordes
en una llarga bida,
de pllosos y disgustos
y trebálls ben serbida.

Casáus els pays de Dionis
tálmente masa aprisa,
sin esperá les bules
que el Papa hèbe de dales,
moltos mals de cabesa
aixó hèbe de portales.

Dionis naixe primèro
sin arriba ixes bules,
dispués recllame Alfonso
per tínre milló dreto
a se rey de Portugal,
y anaben ya camino
de decllará la guèrra,
Isabel ya pllorabe
teménse una desfèrra.

La guèrra arruinaríe
ben pronto a Portugal,
Isabel yère al mich
espantada y pllorán
y ta qu´ alló acabase
tot el día resán.

Tamè ba se putèro
ixo rey portuguès
y a Isabel engañabe,
dan élla dos fills solo
sèt fills dan òtres dònes
y ella sufrín callabe.

Coma yère costumbre
la reyna s´ ocupabe
de tots els fills del rey
ta que rès les faltase,
bedén cada maitino
els fillos dels engaños
d´ aquell rey libertino.

Constansieta y Alfonso
yères els fillos suyos,
pero allí en yèbe nou,
que Dionis no parabe
d´aná de picos pardos
ta mès fillos portale.

Cuans díes plloraríe
la gran reyna Isabel,
y cuanto sufriríe
sen Dionis tan infiel.

María de Molina
la reyna castellana,
ba pensá la chugada
ta se mès afamada;
casán els fills de Dionis
y la reyna Isabel,
dan els dos nietos suyos
y així tots ben conténs.

La boda de Constansieta
y el prínsipe Fernando
ba portá mès problemes,
perque al morise el rey
fébe falta un tutor,
en ta el nuebo heredèro
perque yère menor.

Constansa per se suegra
queribe se el tutor,
María al se la yaya
tamé queribe estane,
així que les dos reynes
ben pronto enemistades.

Se ba morí Constansa
están mol chóbe encara,
y su may Isabel
a pllorá otra begada.

Dionis y el fillo Alfonso
no se llebaben be,
perque el fillo queribe
se rey de Portugal,
qu´ el reyno fuese suyo
sacánleye a su pay.

Allí yère Isabel
al mich otra begada,
bedén com s´ asercabe
la guèrra decllarada.

Algunes males lluengues
ban fè créure a la chen,
que Isabel apoyabe
al fillo contra al pay,
pero no yére sierto
perque no hu ba fè may.

Al estallá la guêrra
entre el maríu y el fillo,
molto pió les còses
ta tots se ban posá,
y a Isabel detenida
a Alanquer ban llebá.

Otra begada yèbe
que comensá a pllorá,
perque entre pay y fillo
s´ anaben a matá.

Pronto ba morí Dionis
y Alfonso ba se rey,
perden molta inflluensia
su may, reyna Isabel.

Ta dixá al fillo llibre
reynán a Portugal,
sen ba aná tal conbento
y se ba fè fransiscana,
pero encara binríen
mès díes de tensión,
allí estaben els nietos
portán mès emosións.

El fillo de Constansa
y nieto de Isabel
se dibe Alfonso Onse
y yére el rey castellano,
se ba casá en su prima
filla de Alfonso Cuarto
el rey de Portugal,
nieta de Isabel yére
ixa nobia María,
y seríe desgrasiada
del hòme mal querida.

Ixo rey castellano
tamè ba se putèro,
no ba querí a María
y al no benile els fills,
ba busca de querida
a Leunor de Gusmán,
tenín nou fills dan ella
y María arrinconada,
encara chóbe y sola
pllorán y maltratada.

Otra begada anabe
ixa reyna Isabel,
 a charrá dan el nieto
y que se portase ben,
no len ba fè ni caso
y tot ba seguí igual,
dans els reys a la greña
y auque yèren parèns
tot les donabe igual.

Isabel ya marchabe
anán cara a Estremòs,
que queribe charrales
ta qu´ alló se parase,
y acllarades les còses
la guêrra no estallase.

Mols ans a les costièlles
braso en mal minchadó,
y molta caló que fébe
ba arribá lo pió.

La dalla l´ esperabe
y ba morí Isabel,
tota la chen resabe
pues molto la queriben,
tans ans de buenes òbres
per santa la teniben.

Molto la chen charrabe
d´ aquèlla Reyna Santa,
y contaben milagros
de un page y una falda.

Algúns d´ ixos milagros
les boy a referí,
son còses que se diben
y siguen están astí.

1

Isabel achudabe
donán dinès als pòbres,
pronto les males lluengues
a Dionis ban charrá,
din que la suya dòna
le podebe robá.

Un día cuan sallibe
llebán pèrres als pòbres
dintro del debantal,
Dionis le preguntabe
que llebabe amagáu,
y ella le repllicabe
que fllos hèbe pllegáu.
El rey le responebe,
¿Com fllos si som a ibèrt?.
¡Ya beigo Isabel
que la dòna me miente
y si en aixó hu fas
me mentirás siempre!.

Pero al ubrí la falda
t´ amostráleye al rey,
unes fllos aparesen
y nada mès se i bey.

2

Dionis tenibe selos
d´ un page de la corte
que serbibe a Isabel,
y ba escríure una carta
ta que pronto el matasen,
tiránlo a un fòrt de cal
cuan la carta entregase.

Al page de la reyna
la carta hèben donáu,
y al entregala en mano
ya l´  habríen matáu.

Dionis ya murmurabe
pensán qu´ hèbe moríu,
¡A bil Ramiro dibe!
Ramiro siente el nom
y pronto díu ¿Siño?.
Hèbe donáu la carta
a otro page del rey
que ya estaríe muerto
y éll seguibe bibín.

Anchel de la Pas diben
a la Reyna Isabel,
per fè mol buenes òbres
en una bida llarga
siempre achudán als pòbres.

Amparos tals mès yayos
hospisios tals chicóts,
achudes tals leprosos
y tals desamparáus,
tamé achudán als fráris
ba gastá moltes pèrres,
que t´ élla non queribe
y tals demès donabe
tot lo qu´ élla tenibe.

Sen élla aragonèsa
la chen de Portugal,
ban arribá a querila
dan fòrsa y emosión,
consideránla santa
y tenínle debosión.

El mil siessens bentisinc
santa ofisial ba está,
el Papa Urbano VIII
la ba canonisá.

-------